Al otro lado del rio

Un bolero diu que la distància es l'oblit. Pero també es el record, com una anyorança, l'emigrant recorda, i reviu els menjars, els olors i els gustos de la seva terra.
L'oblit te doble direcció, del que oblida i del que vol o no vol ser oblidat.
Cal respectar a qui et diu "oblida'm" pero aixo que per a aquesta persona es un imperatiu, per un només pot passar a ser un record, i dels records i dels sentiments només un és propietari.

I la distáncia en que es mesura, en quilometres, en illas de casa, en vents, en trucades de telefon, la mesura només la posen els sentits.

I quan de cops fugirem, cap a endins o cap enfora, quantes vegades sentirem la necessitat de no tornar a escoltar una veu, segur que tantes com de tornar-ho a fer. I no rebre noticies es la pitjor de les condemnes, encara que saber-ne et faci mal, val més el coneixement que la incertesa, val més la realitat que la manca de saber.

Convertim en totems per a venerar les petites coses, els petits moments compartits i els guardem en calaixos que obrim en desmesura, o que potser s'obren amb la única voluntat dels somnis.

Els vents ens duuren a noves platges verges, a encendre nous focs al desert sota la pluja d'estels, i tornarem a beure a l'oasi de la vida. I aquell record, aquell instant que potser va duura un segon, l'allargarem per tornar a sentint-se vius, quan les forces ens minvin.