Será la fugacitat d'aquest darrer instant el que m'ha omplert els llavis de mel, i em regalima la tendressa del desig, será que les llums d'aquell carrer en son encesses i en el pont dels oblidats encara hi resta la flama del miratge precedent, será que duuc el neguit i mils de colors de guerra en tatuatges, en ferides obertes i em vaig desagnant. Será que la mirada perduda sempre finalitza en la darrera cantonada on l'ombra ja no em deixa imaginar la teva imatge.
I escriure un altre vella canço de blues, on recordi de forma incessant que ja no hi ets, on m'hi ofegui en els gots de l'elixir de la canya, on em deixi enduu per penombres i foscors, vella canço de blues.
"Existen dos clases de hombres: aquéllos que duermen y sueñan de noche y aquéllos que sueñan despiertos y de día... esos son los peligrosos, porque no cederán hasta ver sus sueños convertidos en realidad." Lawrence de Arabia
Dunes com teranyines que tot ho envolten i tot ho arroseguen, sorra i lluna plena que omple la solitut dels miratges, siroco que revolta la suor del migdia, cous-cous que com maná és la vida, camells que son transport, aixopluc, llet i menjar.
He vist els ulls de la bellesa farcits amb mocadors de colors i el blau de la tenacitat i la rebeldia en cada pedra abandonada al bell mig del sud d'Algeria.
No regalo un segon de la solitut del desert per mil segons d'aquest malanomenat "primer món".
dijous, de desembre 04, 2008 by
CHE_SANTAKO, under
No més vull caminar...entre homes i dones lliures de pensament i de condició, caminar per senders que em duiin a la Itaca anhelada, que recullin la saviesa dels temples budistes del Himalaia, de les creences i mites dels yanomami de l'amazonia o dels bosquimans, vull ser terra que mira al cel en espera de pluja o vent que es recargola en mig del monzo per recorrer les valls i els rius d'Indotxina. No més vull caminar, per parlar amb les pedres que em diren la história, amb les aus que em parlaren de la vida a la natura, no més vull caminar per deixar-me enduu per melodies de sithar, de dos cuba, gaita escocesa o per cançons guturals de Mongolia. Ample es el món, pero estretes son les ments dels poderosos, amples els horitzons i perdudes les esperances dels oprimits. No més vull caminar, per sentir olors,sabors, coneixer custums i saviesas de la pachamama, de la mare terra.
divendres, de novembre 21, 2008 by
CHE_SANTAKO, under
Un día d'aquests prometo fer-hi un viatge, un viatge vers l'horitzó, un camí recta sense dreceres. Prometo no mirar enrrera, no girar el cap per si em converteixo en una estatua de sal. I son tants els camins a recorrer, trepitjats i per descobrir, de baixada i que remonten cap a la carena.
Un día d'aquests prometo, no sentir més el dolor, ni l'ansietat, prometo caminar recte i sense dubtes, prometo que la vida em seguira enllà on vagi.
I enllà a l'horitzó cercaré nous planetes, constel.lacions, nous sols que em donin tebiessa en la travessa. L'horitzo que ens assenyala la font, l'inici del tot, i el misteriós desig del que no aconsegueixes. Deia un filosofof grec que mai ens banyem a les mateixes aigues doncs aquestes jan han passat, han transcorregut, formen part del cabdal que ha baixat fins el mar. I encara que les aigues no siguin les mateixes, encara que les il.lusions revifin i canvïin. Enllà a l'infinit continuarà estan l'horitzó, aquell que ens marca el sender que hem de seguir.
No em canso de tancar els ulls i somiar-te, no em canso de secar-me les ferides, de caure i aixecar-me, les lluites perdudes segueixen sent les meves preferides, no em canso de mirar per la finestra a veure si un altre cop les distancies son properes. Seguire passejant per les penombres dels carrers d'asfalt, dire en el silenci el teu nom per si el vent te'l duu a cau d'orella, i potser altre cop d'aqui a uns anys retrobem la illa de la sorra verge on vam trobar la perla negra.
Ja veus...encara em sento cobard per haver abandonat la lluita, per no haver mort a l'altre costat de la teva frontera.
Por los que se fueron, por los que lucharon, por los imprescindibles, por los humildes que esperan un sol radiante para el futuro de sus hijos, por los que mueren en las aguas continentales en busca de su dorado, por los que te giran la cara, o te escupen y aún así les defiendes, por el rostro bello que ilumina el vagón, por las amplias alamedas, por las "campanades a mort", por el más dulce de los sueños, por que la utopia esta un paso más cerca si avanzas, por que hoy solo quiero estar contigo...
venceremos!!
Ahi debajo de la tierra, no estas dormido, hermano, compañero. Tu corazon oye brotar la primavera que como tu soplando iran los vientos. Ahi enterrado cara al sol, la nueva tierra cubre tu semilla, la raiz profunda se hundira y nacera la flor del nuevo dia.
A tus pies heridos llegaran, las manos del humilde, llegaran sembrando. Tu muerte muchas vidas traera, y hacia donde tu ibas, marcharan cantando. Alli donde se oculta el criminal tu nombre brinda al rico muchos nombres. El que quemo tus alas al volar no apagara el fuego de los pobres. Alli hermano, aqui sobre la tierra, el alma se nos llena de banderas que avanzan. Contra el miedo avanzan. Venceremos.
dimecres, de novembre 05, 2008 by
Angel Pla, under
Vas marxar quan les caricies demanaven llums tebies, vas marxar quan els comiats, eren l'inici de la propera benvinguda, vas marxar quan els carrers reconeixien els teus passos vas marxar quan les esperences eren plenes.
Al bosc dels llops, la neu arriba l'hivern, el llac es glaçat i els arbres agafen un to gris on poder amagar-se. La llibertat es total, i els caçadors no s'endinsen, el llop udola per la nit, la llibertat també es solitut, i la solitut massa sovint dol.
Recorda quan va creuar les muntanyes, i enllà les pedres dels rierols el van enlluernar, les aigues eren manses, i els salmons feien salts enormes. Recorda aquella vall, on va dormir el mes dolç dels sommis.
com un llop ferit que cerca sortir de la presó per correr enmig dels llacs gelats dels bosc humit
Ahora que no viajamos, tendidos al Sol de la incertidumbre, en la sombra de la parte rica del mundo. Como añoramos los dientes del frio que se clavaban en las mejillas, las ventiscas que reducian los sonidos de la nieve que pisabamos...Como añoramos cruzar canales, perdernos en desiertos, subir los Andes...
Ahora que no viajamos, deja que me deje llevar por el pasado presente, por tus recuerdos de amores dichos al oido, deja que sondee mi corazon, deja que luzcas mas que nunca en el libro que no abrí por miedo a la nostalgia
Y quizas hoy, hoy que no viajamos seamos capaces de no sufrir más de lo debido.....
A l'altre costat del riu vaig aprendre que neixer ajupit no vol dir que un dia no es pugui possar dempeus. A l'altre costat del riu vaig aprendre que la vida es més bella que el més dolç dels somnis i més cruel que el pitjor dels malsons.
Creo que he visto una luz. Al otro lado del rio (Jorge Drexler)
